La llàntia, l'homosexualitat femenina

Les llànties o llums d’oli eren, amb les torxes i, potser, les espelmes de cera, l’únic sistema d’il·luminació utilitzat pels romans. La seva producció fou massiva i la seva presència, constant a qualsevol espai de vida: des de les habitacions de les cases fins les galeries d’una mina. Les llànties són un document arqueològic d’excepcional interès en un jaciment d’època romana per la informació cronològica i comercial que ens ofereixen.

Les llànties eren una bona font d’escenes de caire eròtic. Són nombroses les referències a la literatura clàssica. A l’Antologia Palatina podem llegir únicament els més llibertins fan l’amor en una habitació ben il·luminada. En diverses pintures del bordell pompeià hi són presents les llànties. I el poeta Horaci, a les Sàtires, explica com les prostitutes col"locaven llànties a les seves cambres.

Excepcional i única, la llàntia de la Domus Alba no segueix cap de les tipologies conegudes.

















La societat romana es basava en el masclisme i rebutjava qualsevol activitat de la dona fora del paper d’esposa i mare. Per tant, l’homosexualitat femenina va existir “en secret”. Tot i que trobem que, en el segle I dC, hi ha una gran quantitat de referències a la possibilitat de l'homosexualitat femenina, Ovidi arriba a negar la possibilitat de la seva existència. Es documenten cites posteriors molt hostils vers aquestes pràctiques: Marcial mateix, que es vanta de practicar relacions amb joves, té una opinió negativa de l’amor lèsbic. En els seus epigrames, segons Forberg, trobem alguns dels exemples més clars de pràctiques lèsbiques. En un se’ns presenta la casta Basa, una dona d’honestedat fora de dubtes, a qui ningú podia atribuir-li cap amant ja que mai es deixava veure amb homes i sempre estava envoltada de dones. Però el poeta descobreix la veritat: Basa es homosexual i manté relacions amb les seves amigues com si fos un home (fututor). Davant d’aquest fet, Marcial conclou dient “has inventat una monstruositat digna de l'enigma tebà: on no hi ha home, existeix adulteri”.

En un dels frescos de les pintures murals de les Termes suburbanes de Pompeia pot identificar-se un grup eròtic format per dos homes i dues dones. L’interès de l’escena rau en el fet que una de les dones, mentre practica la fel·lació a un dels homes, és estimulada oralment per l’altra dona: es tracta de l'única representació d’aquesta pràctica que ens ha arribat fins ara. Aquesta relació entre les dones s’ha d’enfocar, però, des d'un punt de vista pornogràfic més que homoeròtic, ja que la finalitat d’aquesta escena no sembla ser altra que l'excitació de la libido de l’espectador mascle.

Ningú pot dubtar, doncs, de l’existència de pràctiques homosexuals femenines en l'antiguitat, però queden molts punts foscos o no prou aclarits: quines eren les conseqüències socials d'aquesta pràctica, si hi va haver relacions homoeròtiques estables entre dones, si es pot parlar de matrimonis lèsbics o del paper de les iniciacions, ritus i celebracions entre les joves en el desenvolupament dels llaços homoeròtics duradors...