Poemes amatoris

La Domus Alba ens deixa una sorprenent troballa: dintre d’una caixa de metall s’han pogut conservar set tabulae dealbatae en què trobem incisos poemes de caire amatori. Per les seves característiques, podria tractar-se de possibles declaracions d’amor d’un client a una de les “treballadores” de la domus; amor correspost si tenim en compte que la “treballadora” conservà aquestes missives com un tresor, cosa que va propiciar la seva admirable conservació.

Les tabulae dealbatae eren petites planxes de fusta, rebaixades pel centre, en què s'abocava cera, normalment tintada de color negre. Un cop endurida la cera, s'hi podia escriure mitjançant un punxó conegut com stilus.










Stilus

En realitat, el que es feia era gravar més que no pas escriure. Normalment, els stilus que s’utilitzaven per incidir enla tauleta tenien, a l’extrem oposat a la punta, un finiment rom en forma d’espàtula amb el qual es gratava la cera i s’aplanava per poder-la reutilitzar. Hi havia tauletes simples però també existien conjunts de diverses tabulae que s’unien mitjançant fines corretges de pell, com un llibre. La construcció de díptics, tríptics i políptics amb tauletes de cera donà origen als anomenats caudices (còdexs), pares dels nostres llibres actuals.

Sense aquest mitjà, hauria estat impensable l’educació en aquella època. S’utilitzaven per anotar textos efímers o per a textos curts com, per exemple, notes de comptabilitat, exercicis escolars, contractes o, com en el cas que ens ocupa, cartes i notes.



















L'Antiga Roma fou una cultura rica en un gènere literari com la poesia eròtica, conreada entre el segle II aC i principis del segle I. Trobem exemples com els priapeus, composicions poètiques que versen sobre Príap, déu d’aspecte faunesc i d’exagerat membre. També tenim els apropaments al gènere d’autors com Marcial, Juvenal, Plaute, Catul, Horaci, Ovidi...

No sabem si l’autor d’aquest versos, urgit pel foc de l’amor, era realment conscient de la qualitat poètica de les seves composicions. Els poemes trobats a la Domus Alba són d’una sorprenent modernitat i atemporalitat; si la mètrica ho permetés, podríem tractar-los com a epigrames o com a moderns haikus llatins. Entenem per epigrama un escrit breu i enginyós, gravat sobre pedra, metall o altre suport i que podia destinar-se a un monument privat o públic. Segurament, el poeta anònim que ens ocupa dedica els seus versos, siguin epigrames o no, a un monument de carn i ossos que, per la seva bellesa o per la seva perícia en les pràctiques sexuals el deixà corprès i fascinat.

Seguint els consells de Marcial, els poemes del nostre “jove” són com les abelles: petites i productores d’una dolçor de mel; però també ens poden deixar la coïssor del fibló de l’amor. El nostre poeta -segurament sense proposar-s’ho- es presenta com un renovador de la composició i de l’estil. Els seus poemes són com un petit dibuix perfectament definit, sense retòrica, amplificacions, ni rebles: un escriptor senzill i natural però d’una gran capacitat suggeridora capaç de reduir a pocs versos tot el seu desfici amatori.